En un món on les TIC han arrasat, on cada vegada és més comú veure a pares que endollen els xiquets als telèfons mòbils per a que els deixen en pau mentre estan en un dinar, on cada vegada és més comú trobar parella a través d’una app, la identitat es veu més compromesa pel seu ús.

Com hem dit en l’apartat Desenvolupament de la identitat, aquesta depèn enormement d’on i amb qui ens relacionem, però tal vegada ens ha passat desapercebut la importància del cóm. On he parlat del cóm? En el moment que he dit que el procés d’identificació que forma la identitat personal ocorre quan s’estableix un vincle afectiu amb un altre ésser humà. Aleshores, què passa quan un volum cada vegada més gran de les nostres relacions, tots els tipus de relacions pràcticament, es porten a terme a través d’un smartphone? Ara ja ni tan se vol per a comprar un bitllet de metro ens atén un operari, ara tot va a través de les màquines. I ei, i no em malinterpreteu, són útils, està bé fer ús d’elles. Però un ús, no un abús. És el mateix que amb les substàncies (alcohol, cannabis, Ibuprofeno...), són útils i bones quan les usem, no quan les abusem. Arriba un moment en què es converteixen en una addicció. I ja fa temps que vàrem superar eixe llindar a nivell social.

L’abús dels smartphones provoca una virtualització de la realitat que té diverses conseqüències per a la capacitat relacional natural de les persones:

1. Atrofia de la mentalització (empatia, introspecció i lectura dels estats emocionals propis i aliens)

2. Augment de l’alexitímia (incapacitat per reconèixer i/o expressar emocions i afectes)

3. Dèficit sever en les funcions comunicatives e interactives cara a cara

4. Prova de realitat cada vegada menys ajustada, amb incapacitat per demorar la gratificació i tolerar la frustració (necessitat de immediatesa)

5. Falles en el procés de monitoratge de l’altre (tacte social)

Hi han tres autors, Watzlawick, Bavelas i Jackson, que el 1997 van publicar una obra anomenada «Teoría de la comunicació humana». Des d’aquesta teoria es pot entendre perfectament què és el que va malament quan fem un ús excessiu de la comunicació a través de les TIC.

La teoria que desenvoluparen consta en una de les seues primeres parts d’un capítol dedicat als «axiomes exploratoris de la comunicació», entre els que trobem el quart axioma que expressa una natura dual en la comunicació humana:

«Els ésser humans es comuniquen tant digitalment com analògicament. El llenguatge digital compta amb una sintaxis lògica summament complexa i poderosa, però manca d’una semàntica adient en l’àmbit de la relació. Per contra, el llenguatge analògic posseeix la semàntica però no una sintaxis adient per a la definició inequívoca de la natura de les relacions.»

Amb llenguatge analògic, o comunicació analògica, els autors es refereixen a que aquest tipus de comunicació literalment funciona per analogies, ho podem veure molt clarament amb un exemple: quan més somriu una persona més contenta està, quan més ràpid i enèrgicament mou les mans un bebé més ganes té de que li donen la joguina, etc. Aquesta comunicació es pot traslladar parcialment a l’entorn TIC, per exemple, escrivint una paraula en majúscules o escrivint-la repetidament per emfasitzar-la; però crec que tots estarem d’acord en què aquests pobres intents de transmetre part del missatge analògic es queden curtes –ahí veiem la necessitat de l’invent i estandardització de les emoticones una vegada es van començar a gastar massivament els xats-.

Em sembla evident els problemes derivats de gastar uns canals de comunicació que retallen quasi la meitat de la comunicació humana natural...