Tots tenim una idea de què és la identitat, però el nostre concepte actual, que es basa en què la nostra identitat és allò que ens fa ser únics i deferents de ningú altre, en un altre moment de la història, en el seu començament, significava més bé el contrari.

Van ser els grecs qui començaren amb aquesta història de la identitat, però per a ells identitat significava «allò que és igual a sí mateix», és a dir, allò que dona essència. Per tant, era un concepte relacionat amb allò necessari, allò que no és accidental, allò que és immutable i que perdura en el temps perquè era, de fet, un concepte metafísic, allunyat del caràcter pràctic que li conferim hui dia, en l’era de l’hiperindividualisme.

Amb el temps, alguns filòsofs com Nietzsche van començar a qüestionar aquesta noció d’eternitat, perdurabilitat i invariància en l’essència del que componia a l’ésser humà.

Hui en dia entenem la natura de l’ésser humà com un ésser que es construeix a sí mateix, que és un projecte de sí mateix i guia aquesta construcció a través del jo ideal. Així, la identitat es construeix a través de diferents identificacions.

Podríem dir que hui dia quan parlem d’identitat ho fem referint-nos implícitament a la identitat personal, allunyada del concepte metafísic original, com ja deixava caure abans. De manera que, finalment, el concepte d’identitat serveix actualment per denominar allò que ens distingeix dels demés. Podríem dir que a dia de hui el concepte fa referència, segons el que he estat comentant fins ara, a allò accidental de les persones (sóc albanyil, sóc professor, sóc pare/mare, sóc estudiant...) en contraposició a allò essencial que tots els homes compartíem segons la visió grega. És a dir, és com que el concepte ha mutat i ha passat de significar una cosa a significar aparentment la contrària. No obstant això, em pregunte, si poguera ser que el concepte no és el que ha canviat en sí, sinó que sembla més lògic que el que haja canviat ha sigut el que nosaltres considerem identitat; això és, el concepte continua sent el mateix però ara el mirem des d’una altra òptica, perquè abans la humanitat intentava buscar l’essència de l’home i aleshores buscava el que és immutable, i ara busquem l’essència de la persona, com individu, aleshores busquem allò que diferència un home d’un altre. Abans buscàvem una veritat global, ara busquem les múltiples veritats locals. D’alguna manera em sembla que estem davant conceptes que expressen el mateix a diferent escala, pel que quasi podrien considerar-se conceptes diferents (i tal vegada deuríem gastar paraules diferents per referir-nos a cadascun).

Fixeu-vos cóm de cert és allò que mencionava al començament sobre l’hiperindividualisme; cóm la mentalitat d’abans considerava la comunitat per davant de tot i amb el temps hem anat prenent consciència de l’existència de l’individu. Hui dia l’individu és el més important, és el centre al voltant del qual es desenvolupa la vida i tota l’activitat i la societat. Però l’ésser humà ha arribat on ha arribat a nivell de desenvolupament, i no ha sigut una de les múltiples espècies d’homínids extingits, gràcies a ser ultra-cooperador; és l’únic animal on s’observa cooperació inclús entre individus no emparentats genèticament. Per això és important no perdre de vista el grup i la nostra capacitat per treballar en grup.